Darrera
el títol de Diré
que m’ho he inventat s’amaga
un relat d'auto ficció escrit per Marta Marín-Dòmine (Barcelona,
1959), una opció literària valenta i arriscada en encarar una
història plena de dolor i d’amor que commou i que ha estat motiu
d’admiració d’aquesta lectora, qui en un rampell de fruïció
literària s’ha empassat el llibre un dia de novembre mentre la
fúria del Black Friday recorria la ciutat.
El
neguit per saber més dades sobre l’autora per mi desconeguda va
ocasionar que entre capítol i capítol cerqués informació a les
xarxes. Tot plegat va fer que em fes una radiografia mental
d’aspectes col·laterals de la seva persona però potser menys
significatius com escriptora, encara que parlem d’una solidesa
literària avalada per un plegat de títols, alguns dels quals premiats en
diverses ocasions, així com per guions de documentals i altres
col·laboracions literàries.
En
són molts els aspectes del seu estil i de com aborda algunes
temàtiques allò que m’ha provocat admiració. En primer lloc,
voldria ressaltar l’aspecte poètic de la seva escriptura. La
paraula «poètica» comporta sovint una càrrega de lirisme més o
menys ensucrat que pot confondre i alterar el concepte. En el cas de
Diré que m’ho he inventat, el lirisme està fet de terrenal
substància i de la crua constatació que l’amor comporta dolor,
ferida i cicatrius incurables. Una escriptura sense crosta, sense
afany d’edulcorar res, ben bé al contrari, la cruesa de la nuesa,
quan la nuesa no ens agrada però la reconeixem i no la neguem. Una
història de la relació mare i filla teixida amb els fils del record, cosa que
constitueix la base de molta narrativa del nostre temps però en el
cas de Diré que m’ho he inventat m’he
preguntat
on rau la singularitat
d’aquesta història. La resposta ens la trobem en el com
l’escriptora ens la transmet, de vegades cercant la metàfora que
ens ajudi a entrar dintre de la complexitat de l’ànima humana amb
totes les seves paradoxes, altres vegades expressant de forma
magistral els moments més dolorosos: Setmanes després de la teva
mort, em vaig adonar que ja m’estava bé que estiguessis morta. Tot
i així, vaig anar descobrint que m’ habitaves el cos.
L’auto ficció,
que tanta literatura produeix en l’actualitat, ens
arriba de la mà de l’escriptora Marín-Dòmine amb un bagatge
literari potent que ens la fa singular i renovada. El rerefons de les
faules com a metàfora de la bellesa, però també de la crueltat, es
fa present amb paral·lelismes de la humanitat amb animals salvatges,
llops, llobes, bisons... i també trobem moments culminants, epifànics i
bells que actuen com l’inici o el final d’una etapa vital, com per exemple la
visió que té la mare d’una dona embarassada i que serà el punt
d’inici de tot plegat, - sense aquesta visió segurament no hauria
existit res del que comentem- o la determinació emocional que
comporta llençar l’anell de la mare a les aigües impetuoses del
Niàgara.
Construir
la maldat d’una mare no és construir una mare malvada i
aquesta és la tasca d’aprofundiment i de distanciament que ha
aconseguit la protagonista, creiem
que no sense dolor i treball,
però que ha contribuït a
fer possible un treball
literari enlluernador.
En
l’entramat del relat, tres ciutats estan
presents, París, Toronto i
Barcelona. Cadascuna constitueix una mena de refugi en moments
determinats, encara que la ciutat mare que encarna el protagonisme és
la Barcelona dels anys en blanc i negre amb la seva pàtina de
neorealisme i alhora d’espai conegut
i familiar. La Barcelona ciutat i la dona mare. És
tal la identificació d’ambdues que deixar la mare morta era
abandonar també
la ciutat.
Altres
consideracions interessants a l’entorn de Diré que m’ho
he inventat serien
de tipus sociològic pel que fa als desitjos de progrés d’una dona
d’origen humil,
la mare, la Marina, la
qual
se’ns presenta brillant en molts aspectes, malgrat l’erràtica
assumpció del seu rol maternal. Una dona que troba en l’assistència
a càstings de pel·lícules una forma de sortir del tedi i de
la seva classe social, una
mena de miratge on poder lluir la seva personalitat i
fer-se un espai en un món allunyat
de la seva sòrdida realitat.
Diré
que m’ho he inventat, un títol, el significat del qual se’ns revela cap al final de la
novel·la, una expressió que resumeix l’estat anímic d’aquell
que ha deixat anar tot allò que l’oprimeix,
que el persegueix
o com diu l’autora, que ens esclavitza, tot
fent un paral·lelisme amb el deixar anar d’una postura ben
coneguda de ioga, la
savassana.
La protagonista de la història ha deixat anar la mare, l’ha
expulsat mitjançant l’escriptura, dissoldre la fusió,
en paraules pròpies. En
resum, una novel·la brillant
i profunda que deixarà petjada a tot aquell o aquella que la
llegeixi.
© Carme Andrade